Viu les emocions de “Madama Butterfly” a l’Atrium Viladecans
Madama Butterfly és una de les òperes més estimades de Puccini i una història molt trista: la jove geisha japonesa Cio-Cio-San, de només quinze anys, filla d’una família caiguda en desgràcia, es casa en una cerimònia falsa amb un jove i atractiu oficial de la marina nord-americana: el lloctinent Pinkerton. La noia n’està enamoradíssima, però per a ell és només una manera de passar el temps i fer menys avorrida l’estada al Japó. No obstant això, ell marxa tot prometent a la noia –a qui ell anomena Madama Butterfly– que tornarà.
Els anys passen, Cio-Cio-San ha estat mare d’un fill de Pinkerton i encara el segueix esperant ansiosament. Ella es considera americana i la legítima senyora Pinkerton, però tothom li aconsella que toqui de peus a terra mentre ella es nega a acceptar-ho. Un bon dia, Pinkerton torna i Butterfly està boja d’alegria; però ell arriba amb Kate, la seva dona americana, per emportar-se el fill i educar-lo als Estats Units. Cio-Cio-San, trencada pel dolor i per salvar l’honor, es lleva la vida tot practicant el suïcidi ritual japonès. Un dels finals veritablement més colpidors de tot el repertori, que ara ens presenta la Fundació Òpera a Catalunya.
Aquests amors llunyans en països exòtics i amb un cert aire colonial, ja tenien tradició en la literatura i les “comèdies líriques” de finals del segle XIX. Diversos textos introduïen el tema d’aquests amors ocasionals o de conveniència, tot i que el desenllaç acostumava a ser menys tràgic o simplement tancat amb un convenient pacte econòmic.
La història que serviria de fons per a l’òpera de Giacomo Puccini està basada en Madame Chrysanthème de l’oficial de la marina francesa Pierre Loti, i també en la novel·la curta Madama Butterfly, publicada als Estats Units el 1898 per John Luther Long. Aquest autor, sense haver estat mai al Japó però seguint comentaris d’una germana que hi vivia, va inventar un argument de final dramàtic, que va impressionar Giacomo Puccini quan en va veure una versió teatral a Londres.
La Madama Butterfly operística va ser un gran fracàs en la seva estrena a l’Escala de Milà, l’any 1904, i els autors la van retirar per modificar-ne algunes escenes i fer-la més àgil. Tres mesos més tard triomfava a Brescia, però Puccini encara hi va fer retocs diverses vegades fins que, a partir de 1905, va esdevenir un gran èxit a Londres, París i també a Nova York l’any 1907, amb Geraldine Farrar i Enrico Caruso de protagonistes.
Ha estat des d’aleshores una referència de l’òpera i del seu compositor, autor també d’altres grans títols, com ara La Bohème o Turandot. L’obra està estructurada en tres actes i Puccini es va documentar minuciosament per als elements escènics i també de les costums i tradicions del poble japonès. La música segueix en tot moment la delicada experiència emocional de la jove víctima amb una gran elegància melòdica i tocs d’exotisme oriental. L’òpera compta amb vàries peces de gran reconeixement per part dels aficionats, com ara Dovunque al mondo, la romança de Pinkerton en el primer acte; Un bel dì vedremo, la romança de Butterfly al segon acte; i Con onor muore, l’ària de Butterfly al tercer acte.